Relat Teresa Moya i reflexions

Imaginem-nos dues dones, totes dues esperen el seu primer fill. Pel cos de totes dues hi ha una dansa hormonal similar que fa que les seves panxes comencin a créixer alhora, els pits es preparen per a l’alletament de la mateixa manera… L’única diferència entre elles és que pertanyen a dues ètnies culturalment diferents .

Una mare viu a lÍndia, Shakti, i igual que la resta de persones del seu poble, té escassos recursos econòmics; si les collites són dolentes, patirà fam i de ben segur que aquest nen no gaudirà de moltes de les coses que en la nostra cultura són escencials per a una qualitat de vida digna. Aquesta dona no té planificat on parirà, potser a la seva cabana, potser agenollada i sostinguda entre dues dones…

L’altre mare viu a Granollers, li posarem de nom Maria, la seva vida és com la d’altres dones que coneixem del nostre entorn: treballadora adaptada còmodament al rol que la nostra societat ha anomenat “dona amb poder adquisitiu”. Ella està satisfeta amb el seu tipus de vida; se sent autosuficient i independent de l’economia del seu marit… Aquesta dona té l’assistència sanitària assegurada i sap que quan sigui l’hora, podrà anar a l’hospital més proper a parir.

Ens saltarem intencionadament les peripècies del part ja que la comparació de les dues formes de parir donaria per escriure un altre article extens i controvertit. Shakti ja és mare. Malgrat ha sigut primípara i li ve de nou, té un munt de referents sobre criança, ja que ha vist néixer i criar els seus germans petits, els seus cosins, els seus veïns i fins i tot ha donat suport a alguna mare en donar a llum. Shakti sap com alletar el seu fill, sap quins massatges li ha de fer, sap que durant alguns mesos el seu deure i el seu plaer com a mare és atendre les necessitats físiques i emocionals del seu fill exclusivament. D’ella en tindran cura altres dones properes i alguna sevadar (dona que es dedica exclusivament a la cura de les mares recents i que en el nostre entorn s’anomena doula). Aquesta dona s’ha sentit acompanyada, sostinguda per un teixit social que l’envolta i la protegeix. Passarà el temps, i per ella no hi haurà ni un abans ni un després, sinó una continuïtat de la seva vida…La Maria ha parit a l’hospital. Després de tres dies de moltes intervencions mèdiques, visites que no s’acaben mai i una episiotomia que no la deixa caminar, torna a casa amb el seu fillen a coll.

A l’obrir la porta, es troba una casa buida, desendreçada, és gairebé l’hora de dinar i el més calent és a l’aigüera i amb això s’hi troba avui, i demà, i l’endemà… Venen moltes visites que porten obsequis per a ella i el nadó però quasi ningú ha passat per la cuina a rentar-li els plats ni a fer-li el sopar, ni estendre-li la roba.

Les dones tenim el dret de gaudir l’embaràs, part i postpart com a una època de profund creixement personal i de descobrir la capacitat d’esdevenir MARE. És una etapa en què la dona necessita sentir-se sostinguda, compresa i nodrida per així ella poder sostenir, comprendre i nodrir el seu nadó.

El pare de la criatura torna a la seva vida quotidiana regida per horaris i feina i la Maria es queda a casa mirant com surt per la porta amb ganes de dir-li : “Té el nen, que ja hi vaig jo a treballar”. Sensació de pànic. Què li passa a la Maria? La Maria es troba sense referents sobre la criança o amb uns d’irreals que la societat de consum ha creat entorn als nadons i la maternitat. La seva criatura, com és natural, li demana dedicació exclusiva. Se sent cansada i les emocions contradictòries que té fan que ella mateixa no es reconegui. Per sort, la Maria té la seva mare que va a fer-li el dinar quan surt de la feina (les nostres mares són dones que treballen fora i dins de casa seva i que en qüestions de maternitat i criança consultaven el pediatre que era home i que sobre alletament només sabia allò de què parlaven els seus llibres d’estudiant). La Maria obre el cor a la seva mare i plorant li comenta el que li passa per dins. La mare li contesta : “Tranquil•la dona, ja veuràs que el nen es farà gran de seguida i tu ja no et recordaràs de tot el que estàs passant ara”.

El temps passa, els fills creixen i del que la Maria va experimentar al principi de la seva maternitat, li’n queda un regust amarg i una estranya sensació que fa que senti que hauria de ser d’una altra manera, més conscient… No es pot queixar; per sort, l’aïllament que va sentir ja ha desaparegut: ha tornat a la feina on se sent una altra vegada una dona útil i productiva, econòmicament independent…

Dos exemples de dues cultures: una connectada amb la realitat de la mare i les seves necessitats, i l’altra, la que nosaltres coneixem excloent i alienadora. Per les societats occidentals, tenir fills ha passat de ser una part important de la vida d’un col•lectiu a ser una etapa desconeguda, infravalorada i incompatible amb la competitivitat que ens demana la nostra societat. Cal que ens preguntem, des de la perspectiva de gènere, en quin lloc ha quedat aquesta etapa de la vida de les dones. Cal que retrobem de nou la saviesa de la dona/mare i reconstruïm el teixit social que l’envolta perquè se senti protegida, alimentada i escoltada mentre ella protegeix, alimenta i escolta al seu nadó. Cal que valorem la tasca de la mare com a base emocional i nodridora de les generacions futures. Per donar-li l’oportunitat a l’infant de gaudir de la proximitat de la figura de la mare el màxim de temps possible.

Ha passat el temps, Shakti té un fill de vint anys, un fill que sempre somriu com somriuen molts dels homes i dones de l’Índia: és un somriure que ve de l’interior, un interior sense carències, ni tan sols la gana ni les malalties poden esborrar aquest somriure amb tanta plenitud interior, fins i tot sembla que el que passa al voltant és secundari….

El meu treball com a doula és: Donar suport a les dones en la seva maternitat, esdevenir una ajuda efectiva i discreta tant emocionalment com a nivell pràctic per a la parella que acaba de passar l’experiència d’esdevenir pares. En un moment tant delicat on els canvis hormonals de la nova mare, la lactància, el cansament físic i els consells contradictoris, provoquen sovint en la dona un esgotament emocional que repercuteix directament en el benestar del bebè i la seva família. El ritme frenètic de la societat actual i la desconnexió amb la maternitat des de fa unes dècades no permet que aparegui aquest ajut de manera espontània . Per què moltes dones que han sigut mares recorden l’inici de la maternitat com una època terriblement caòtica quan hauria d’ésser temps de joia, tranquil•litat i afavoridora del vincle amb el bebè? I cal tenir en compte que un post-part difícil pot provocar una depressió mantinguda i perllongar-se i desafavorir la diada mare-nadò.

Les dones tenim el dret de gaudir l’embaràs, part i postpart com a una època de profund creixement personal i de descobrir la capacitat d’esdevenir MARE. És una etapa en què la dona necessita sentir-se sostinguda, compresa i nodrida per així ella poder sostenir, comprendre i nodrir el seu nadó. T’oferixo el meu saber com a mare, la meva formació com a doula, que segueix sent constant, amb la qual he fet una formació específica sobre l’embaràs, el procés del naixement, el postpart i la criança.

Marta Bosch i Codina